El pare

el-pareEl pare estava assegut en una cadira. Jo el veia, mig amagada darrera la porta. Mirava per la finestra, però em va semblar que els vidres eren un mirall i que li tornaven la mirada endins, cap al fons del cor, o de l'ànima. Amb la mà dreta aguantava un got de vi, com si també l'hagués d’abandonar i la mà esquerra li penjava morta arran del cos. Només les venes inflades sota la pell respiraven, un pols regular i continu. Em va semblar que sanglotava fluixet i se'm va fer, dins l'estómac, una bola de foc. Vaig entrar a la cambra de puntetes i em vaig asseure a terra, al seu costat. Vaig agafar-li la mà i me la vaig passar per la galta, per donar-nos escalf. I llavors el pare es va trencar en el plor més trist i dolorós que jo hagi sentit mai.

 
Ànsia

ansiaSento el batec monòton del pèndul del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s'ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l'aire. Surto al carrer. M'assec i premo l'accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l'Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m'ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.

 
Papers reciclats

papers-reciclatsAscendeixo lentament la carretera del Carmel, dins del cotxe. Segueixo ranquejant el camió de les escombraries, el del paper reciclat. Dibuixem les corbes sinuoses. Delecta la foscor. Un dels pocs llocs de la ciutat on la nit és quasi negra. S'aixeca un aire lleu, una brisa minsa. La noto en els cabells. S'escola pel vidre de les finestres, obertes. S'inicia un vals intrèpid de papers blancs. Cauen del camió i dansen cap al terra. Giravolten, es tomben, omplen de confeti la nit tancada. M'imagino les lletres escrites. La seva carta de comiat, potser mai redactada. Cada nova corba el camió desprèn part de la seva càrrega. Quina tasca tan inútil recollir cada dia els papers dels diaris, els cartrons dels ous, els sobres de les cartes impersonals, les ofertes dels supermercats i caminar fins al contenidor. El camió entapissa la muntanya pelada amb una capa de cel·lulosa usada, paper de segona mà. Com la nostra relació, abans de trencar-la. Entra per la finestra una carta. Em cau a les mans. La llegeixo mentre el camió insisteix a omplir-se i amb un soroll de trons trenca la matinada. Les lletres tortes no són les seves. Però fan el mateix mal. Tota la brutícia de la ciutat m'ha nevat el cor.

Judit Pujadó