Les edats perdudes

edats-perdudesEd. Empúries; 2009.

- Finalista del X Premi Llibreter 2009"-

A principis dels anys vuitanta, encara a l'adolescència, la Nora perd els pares. Obligada a viure amb la seva àvia, que pràcticament no coneix, la Nora veu com la vida se li capgira quan s'ha de traslladar a una barriada de Barcelona. Enyorada de l'alegria i la placidesa que li transmetien els pares, la Nora ha d'aprendre a viure en un ambient molt més dur, més amarg. Amb els seus nous amics, passa les tardes recorrent els carrerons del barri i les esplanades, alhora que, de mica en mica, descobreix la beguda, el sexe, i es va acostumant a la seva nova vida, fins que un segon tràngol l'obliga a refer-la per segona vegada lluny de la ciutat, en un poble on la gent ha après a viure sense passat.
A partir dels records que basteixen els personatges i de la solitud que els impregna, en un joc creuat de retalls de vida, Judit Pujadó construeix amb gran sensibilitat una sòlida novel·la que alterna les dificultats i dolors del pas a l'edat adulta amb la tranquil·la i satisfeta decadència de la maduresa.

 
Dones absents

dones-absentsEd. Rosa del Vents, 2003.

Sent l’epidermis viva; es passa la mà pels cabells perquè té la necessitat imperiosa de saber-se existent. Allà, asseguda en la pitjor de totes les habitacions en les quals ha entrat, amb llum escassa i quilos de pols, sent que ha estat morta molts anys, que la seva vida és buida, trista, que pot explicar-la en cinc minuts i potser encara li’n sobraran quatre. No sap què ha estat fent tots aquests anys. Què ha fet? Mira endavant i ja no veu la pols, ni les capses, ni els rètols mig esborrats. Apaga la cigarreta a terra, i quan ho fa sent que ha desaparegut aquella sensació estranya de satisfacció. Ja no se sent música al carrer i tot sembla haver-se aturat de sobte. Per primer cop la Clàudia, una dona de poble a punt de fer els quaranta, es trasbalsa davant una realitat que la depassa: un bordell tot just abandonat, les cartes censurades d’una presonera de Franco a la seva filla, els manuscrits que la mestressa del bordell escrivia als seus morts, unes quantes fotografies, un Barri Xino condemnat a la modernitat, mares i filles que no es troben. Tot això constitueix l’estranya herència que, encara que no ho reconegui, li està canviant la vida. Estirant el fil dels records d’aquestes dones desconegudes s’adonarà que està aprenent a viure.

 
El límit de Roche

limit-rocheEd. Rosa dels Vents, 2006

Un colom gris xiscla espantat. Voleia pel sostre enganyós de la Gare. S’estimba contra els vidres, pures geometries celestes. Només són vidres, i al darrere un cel gris, prometedor. Ressona estrident la locomotora que arriba a l’estació d’Austerlitz. D’aquesta manera, Marina, fugint d’un present buit a una Barcelona vençuda, comença la recerca de la seva germana per un París gris, fred i cansat, en plena postguerra. Abandona l’estació i mentre camina per la ciutat també recorre el seu passat. Els carrers i els ponts són testimoni d’històries crues com la seva, que s’ignoren, conviuen, s’encreuen i es busquen. Amb aquesta segona magnífica novel·la, Judit Pujadó ens torna a submergir en un món on les relacions humanes i la memòria són un tot. On es fa evident el fràgil equilibri entre l’amor i la necessitat de l’escalfor dels que ens estimen, encara que aquest amor ens pugui arribar a fer molt mal. Com diu la teoria, el «límit de Roche» és la distància mínima que mantenen dos cossos, un punt d’equilibri imprescindible, una harmonia que no es pot sobrepassar, si no, la mateixa atracció els destrueix.

- Llegiu el primer capítol -