Tombes & lletres, un homenatge singular i diferent a la nostra literatura

 L’amor no cau mai. Clementina Arderiu i Carles Riba van fer esculpir aquesta divisa a la tomba del cementiri de Sarrià on reposen. A Tombes i lletres els homenatgem, juntament amb 40 escriptors més de la nostra literatura, clàssics o en camí de convertir-se’n. Hem buscat les tombes de tots ells arreu dels Països Catalans, les hem fotografiades i hem convidat 41 autors a escriure un text. El resultat és aquest llibre, 41 textos que parlen de cadascun d’ells, plens d’històries, de records, de versos, de ficcions i, sobretot, de reconeixements. Perquè la gent morim, però els escrits queden. És per això que el lloc on reposa algú capaç d’imaginar un món propi i capaç de fer-lo arribar i sentir als lectors, no és mai un lloc mort, és un lloc de silenci ple de paraules que podran reviure un i mil altre cops.

ISBN: 978-84-938743-1-5

Edicions Sidillà, 2011

Selecció de les fotografies del llibre Tombes & lletres. Les imatges estan protegides, si en necessiteu alguna contacteu amb mi.

 

 
Obra exposada en col·lectives amb Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí

Fotografies dedicades a La Nova Cançó, Joan Maragall i Joan Vinyoli

El temps aturat

Llegeixo Vinyoli. De vegades m’imagino el poeta caminant sobre un terra fet de vidre. Un terra transparent. Cada passa que fa és un vers que s’escriu en la memòria del món. El vidre ho deixa veure tot, penso. Les vulnerabilitats. Els dolors. Les preguntes sense resposta que ens fem cada dia. Quan obrim els ulls i comprovem que sí, que som vius, que la Terra gira, que els sentiments ens mouen. Les preguntes sense resposta que ens fem quan ens allitem. Quan les pors ens busquen. Quan els neguits ens amaren i tanquem els ulls ben fort per no sentir les respostes.

Més tard llegeixo Vinyoli altre cop i em sembla que no camina per un terra fet de vidre transparent. Camina per un mirall. Els versos que escriu són meus. Són jo. I tu. I la noia que llegeix poemes a la platja. Les vulnerabilitats són les meves. I els dolors. I els amors. I les pors i les preguntes de la matinada i del capvespre. Llavors el temps s’alenteix. I s’atura.

S’atura. I ens enfrontem a una onada que mai no acaba d’un mar que mai no cessa. I a un alzinar compromès pel suro que mai no li trauran. I a una adolescència glaçada en la memòria que encara ens alimenta. I al somni on no podrem tornar. Encara que ens cridi en imatges, fotografies precises del que vam ser. En aquell temps remot. Quan creiem que tot era possible perquè ningú no ens havia explicat els misteris de la vida.

Llegeixo Vinyoli i em desmunto a poc a poc. Com si anessin traient les pedres que em sostenen. Contra l’absència, reconstruïm en imatges, cosim amb llum sobre el paper, uns versos fets de temps aturat. Restes de llum del que vam ser. Restes de llum dels somnis del que hauríem volgut construir. Si el món no fos com és. I nosaltres no fóssim com som. Si mai no haguéssim cregut en miracles. Imatges del que va veure. Potser així vint-i-cinc anys no semblen tant. Però són molt. Vint-i-cinc anys sense versos nous.

A l’espera, fotografiem el món. No hi ha respostes. Es doblen les preguntes. Qui sap si aquesta és la resposta. Interrogar, sense defallir, l’existència. Interrogar els paisatges, i les gents, i la història. Engrunar en imatges les paraules dites.

Judit Pujadó